No hi ha mal que per bé no vingui

Avui he fet una ruta en bicicleta i m'ha passat una cosa que en un primer moment m'ha fet recordat de tot els mals.

Quan porto uns 17 minuts a un bon ritme, pinxo la roda. En aquells moments m'he maleït els ossos perquè pensava: És tard i va marxant el sol. Miro els kilòmetres que porto: Només n'he fet set i ja són tres quarts de vuit!

Lògicament, decideixo fer mitja volta i tornar. Faig càlculs de que quan es faci fosc ja seré a casa o poc en faltarà. Vaig mirant com el sol es va ponent, mentre penso si em donarà temps a tornar amb llum de dia. Continuo tirant i quant em torno a girar, per mirar en quina posició està el Sol, em dono compte que estic davant d'un paisatge molt bonic.

Tot i que és indescriptible ho intentaré explicar-ho: els núvols estan una mica alts, el Sol encara li falten uns 10 minuts de vida. Al fons, hi ha la silueta dibuixada de les muntanyes. El cel rogent feia que els núvols guanyessin importància. El punt culminant és quan el Sol toca el terra, just enmig veig un arbre a contrallum. És de postal! Llàstima no dur la càmera per fer-li una fotografia!

Per sort, arribo a casa quan encara hi ha la llum justa i necessària, per veure-m'hi.

Al final el que semblava una sortida amb bicicleta d'una horeta ha estat un llarg i bonic passeig de dues hores i mitja.

I pensar que em maleïa els ossos al principi...

No hi ha mal que per bé no vingui!

A més a més he après a arreglar punxades.